Cervell i llenguatge

4a Jornada del Grup de Biolingüística

2 de juliol del 2007

Programa

9:30-10:30

Llenguatge i clínica: més enllà del model clàssic neurològic. Jordi Peña-Casanova (Hospital del Mar), més informació.

10:30-11:30

Els ensenyaments de la patologia bilingüe: antilocalització. A propòsit de dos casos. Faustino Diéguez-Vide (Universitat de Barcelona) i Jordi Gich Fullà (Hospital Universitari Dr. Josep Trueta, Girona).

11:30-12:00

Pausa

12:00-13:00

El llenguatge: una visió neuroquirúrgica. Gerard Conesa (Hospital del Mar).

13:00-15:00

Pausa dinar

15:00-16:00

Afecta el bilingüisme les capacitats atencionals dels parlants? Albert Costa (Universitat de Barcelona).

16:00-17:00

Les fronteres de Babel. El cervell i l’enigma de les llengües impossibles (en anglès). Andrea Moro (Università Vita-Salute “San Raffaele”).

17:00-17:30

Pausa

17:30-18:30

El que el cervell no permet en l’estructura sintàctica de les frases. Una aproximació cognitiva i matemàtica a la innatesa. Ramon Ferrer i Cancho (Universitat de Barcelona).

18:30-19:30

Debat final


Lloc: Aula 3.4. Edifici Josep Carner (C. Aribau 2) Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona.

Inscripció gratuïta. Cal enviar un e-mail a: email

Imprimiu el cartell d'anunci de les jornades i feu-ne difusió a les vostres institucions.


Resum de les ponències

Llenguatge i clínica: més enllà del model clàssic neurològic, Jordi Peña-Casanova.

Els estudis clínics descriuen els quadres d’afàsia seguint un model de classificació que deriva del classicisme neurològic d’autors com Broca, Lichtheim, Wernicke i d’altres. Aquest model es fonamenta bàsicament en la funció cortical i presenta moltes limitacions conceptuals i fisiològiques. Encara que de cara a la pràctica clínica el model tradicional (clínic-topogràfic) pot resultar d’interès, les dades que tenim avui posen en dubte molts conceptes acceptats freqüentment com definitius. Per aquest motiu es convenient anar més enllà del model clàssic. Fent servir els coneixements actuals de les diverses disciplines que estudien les bases cerebrals del llenguatge, caldria (1) Realitzar una anàlisi jeràrquica de múltiples nivells d’organització, amb escales espacials i temporals de diversa magnitud; (2) Estudiar la integració funcional d’estructures filogenèticament arcaiques, amb les funcions de l’escorça, el tàlem, els ganglis de la base, el cerebel i les seves corresponents fibres de connexió; (3) Substituir la visió segons la qual tindríem àrees centrals especialitzades per una altra segons la qual hi hauria xarxes funcionals distribuïdes, prenent com base el lèxic; (4) Introduir el concepte de processadors gramaticals. En resum: cal realitzar una reconstrucció del model clàssic amb la introducció de les aportacions de la neurociència recent.

Els ensenyaments de la patologia bilingüe: antilocalització. A propòsit de dos casos. Faustino Diéguez-Vide i Jordi Gich Fullà.

Quan un neuropsicòleg o un neurolingüista s’enfronta a un malalt bilingüe (o políglota) ha de plantejar-se, abans de qualsevol diagnòstic, al menys tres interrogants. En primer lloc, quines variables s’han de tenir en compte a l’hora d’estudiar un malalt amb aquestes característiques (segons Minkowski o Paradís). En segon lloc, quin és el comportament de la llengua materna i/o de la llengua més freqüent (lleis de Ribot i de Pitrès). Per últim, com estan organitzades funcionalment (topogràficament) les llengües que parla/parlava el malalt. En aquesta xerrada, i des de l’estudi de dos casos (M-J.S i W.L.: bilingüisme i trilingüisme, respectivament), s’intentarà donar resposta a algunes de les qüestions plantejades; s’obriran, tanmateix, d’altres interrogants. Així, es discutiran aspectes com ara la necessitat de tenir en compte la diglòssia mental i la necessitat de postular altres variables “estranyes” en aquests casos; es qüestionarà també el paper que fan en la recuperació factors com ara la maternalitat o la freqüència de la llengua i, finalment, es mostrarà la impossibilitat –al menys, hores d’ara– d’establir una localització (clínica) de les afàsies.

El llenguatge: una visió neuroquirúrgica, Gerard Conesa.

El neurocirurgià s’enfronta a la funció lingüística d’un pacient des de dues perspectives possibles: la més habitual consisteix a mirar de preservar-la en casos de resecció quirúrgica que comporten un risc d’afectar-la i l’altra, encara experimental, que intentaria de corregir o pal·liar una patologia lingüística. L’aparició de tècniques d’imatge funcional com la RMf, la magnetoencefalografia, la possibilitat de valorar les vies subcorticals mitjançant el “tracking axonal”(DTI), l’estimulació magnètica transcranial i les craneotomies amb el malalt conscient permeten cirurgies a mida per a cada pacient. L’avaluació prequirúrgica permet realitzar una planificació hologràfica estereoscòpica 3D, on podem valorar a priori la millor estratègia quirúrgica. I les tècniques de neuronavegació ens permeten monitoritzar l’execució de l’estratègia prèviament dissenyada. D’aquesta forma podem minimitzar el risc d’afectar la funció lingüística del pacient.

Afecta el bilingüisme les capacitats atencionals dels parlants? Albert Costa.

La necessitat dels parlants bilingües de controlar les seves dues llengües durant la producció de la parla sembla implicar processos de control atencional de caràcter inhibitori. Donada aquesta situació, es presenta la pregunta de fins a quin punt l’ús continu d’aquests processos inhibitoris afecta el desenvolupament dels mecanismes de control atencional executiu de caràcter general. En aquesta xerrada presentaré diferents investigacions que mostren que els parlants bilingües resolen tasques de conflicte de manera més eficient que els parlants monolingües, i discutiré quins son els components d’aquesta xarxa atencional que estan més afectats pel bilingüisme.

Les fronteres de Babel. El cervell i l’enigma dels llenguatges impossibles. Andrea Moro.

Dues disciplines diferents, la neuropsicologia i la lingüística teòrica, van anar acumulant durant la segona meitat del segle XIX diferents descobertes relatives al llenguatge humà: típicament, la neuropsicologia sobre la base de proves clíniques o neuroanatòmiques, va demostrar el paper selectiu de l’hemisferi esquerre del cervell humà en el processament del llenguatge; d’altra banda, els lingüistes teòrics van demostrar que una frase gramaticalment correcta és el resultat de la sinèrgia de mòduls separats que inclouen almenys la semàntica lèxica, (morfo)sintaxi i fonologia. En aquesta xerrada, intentaré demostrar que aquestes descobertes independents convergències de forma no trivial mitjançant tècniques de neuroimatge (en concret, tomografia d’emissió de positrons, és a dir PET scan i fMRI), que per primer cop permet veure l’activació del cervell humà in vivo. Els resultats, basats en una metodologia original que comprèn un llenguatge inventat i la detecció d’errors selectius, és a dir, errors fonològics, sintàctics i morfosintàctics, van demostrar que els tres components activen xarxes neuronals separades. A més, mostraré com usant tècniques de neuroimatge es pot estudiar l’adquisició del llenguatge que recolza la hipòtesi generativa segons la qual l’arquitectura del cervell restringeix la classe dels llenguatges possibles.

El que el cervell no permet en l’estructura sintàctica de les frases. Una aproximació cognitiva i matemàtica a la innatesa, Ramon Ferrer i Cancho.

Un dels objectius de la lingüística teòrica es respondre una pregunta fonamental: com podria ser el llenguatge i com és en realitat? En aquesta ponència enfocarem aquesta pregunta sobre els arbres de dependències sintàctiques de les frases. Durant els darrers anys, la recerca en ciència cognitiva ha demostrat que la dificultat en el processament de la relació entre dos elements d’una frase depèn de la seva distància. Com més distants són dos elements relacionats (per exemple dues paraules sintàcticament relacionades), més gran és el cost cognitiu de la seva relació. En aquesta ponència revisarem les prediccions del principi de reducció de la distància entre paraules relacionades, com ara, que les frases prou llargues no poden tenir paraules amb moltes connexions, o que els creuaments entre els arcs de dependències sintàctiques han de ser poc freqüents.