Vidal i Barraquer, Francesc

to the english version
(Cambrils de Mar, Baix Camp 1868 - Friburg, Suïssa 1943)

a la versión en castellano
Cardenal i arquebisbe de Tarragona (1919-43). De família de propietaris rurals i de professionals liberals, un cop cursat el batxillerat, al col·legi dels jesuïtes de Manresa i al seminari de Barcelona, es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona, i s’hi doctorà a la de Madrid (1900). Els estudis jurídics li donaren una cultura i una actitud cíviques que el distingiren de molts altres eclesiàstics del seu temps. Després d’haver exercit d’advocat a Barcelona, decidí de passar al servei de l’Església. Dissuadit per Torras i Bages d’entrar a la Companyia de Jesús, per motius altament religiosos cursà els estudis de teologia i de dret canònic al seminari de Barcelona i a la universitat pontifícia de Tarragona, on es doctorà en ambdues facultats. Ordenat de sacerdot el 1899, restà amb diferents càrrecs a la cúria arquebisbal de Tarragona. Hi fou nomenat canonge el 1907 i elegit vicari capitular el 1911, a la mort de l’arquebisbe Costa i Borràs. Dos anys després fou consagrat bisbe titular de Pentacomia i nomenat administrador apostòlic de Solsona. El 1914 els bisbes de la Tarraconense l’elegiren senador. Renuncià el 1917 a la mitra de Cadis per tal de poder contribuir a apaivagar les tensions polítiques i socials de Catalunya. Aquesta actitud, unida a la defensa insubornable de la llibertat i dels drets de l’Església, constituí el tret característic de tota la seva vida. Arquebisbe de Tarragona des del 1919 i cardenal des del 1921, el 1923 rebutjà d’ésser presentat per a la seu de Toledo. Els anys de la Dictadura defensà la llibertat de l’Església, i mantingué amb tots els altres bisbes de la Tarraconense, la llengua catalana com la llengua normal de la predicació i de la catequesi. El 1924 no acceptà el seu trasllat a la seu de Saragossa, i dos anys més tard s’oposà tant a la permuta amb el bisbe de Còria, Segura, com al seu trasllat a Roma com a cardenal de cúria. Proclamada la República el 1931, contribuí a evitar incendis d’esglésies o de convents a Catalunya. Cap de l’episcopat espanyol arran de l’exili del cardenal Segura, s’esforçà, amb poc èxit, prop del govern provisional --amb el president del qual, Alcalá Zamora, l’uní una sincera amistat-- a mitigar les disposicions del projecte de constitució que afectaven els drets de l’Església; intentà també, en va, que la Santa Seu acceptés Luis de Zulueta com a ambaixador de la República i informà el papa de la veritable situació política i religiosa d’Espanya. Fou partidari de dirigir col·legiadament amb els arquebisbes, en les conferències metropolitanes, els afers religiosos i político-eclesiàstics d’Espanya, i en la preparació dels documents collectius cercà també la col·laboració de tots els bisbes. Com a president (fins a l’abril del 1936) de la conferència de metropolitans, treballà estrènuament en la implantació de l’Acció Catòlica, tot i que les bases d’aquesta, aprovades per la Santa Seu, no responien pas a la seva mentalitat, més dúctil i menys centralitzadora. Insistí, sempre, que els títols primacials a Espanya eren purament honorífics, defensà el títol de primat de les Espanyes que tenia l’arquebisbe de Tarragona i desitjava que les diferents seus primades estenguessin llur jurisdicció honorífica sobretot en les àrees geogràfiques que hi havien estat històricament unides. Esclatada la revolució a Tarragona el 21 de juliol de 1936, només forçat es refugià a Poblet, com a hoste d’Eduard Toda i Güell. L’hi anaren a cercar uns milicians de la FAI de l’Hospitalet. Tement per la seva vida, cregué més escaient que el seu bisbe auxiliar, Manuel Borràs, restés a la diòcesi de Tarragona, per tal de no deixarla abandonada, però aquest morí prest assassinat. Traslladat a Barcelona amb el seu secretari particular, Joan Viladrich, els consellers de governació i de cultura de la Generalitat, Espanya i Gassol, els procuraren d’ésser embarcats cap a Itàlia en vaixells de la marina de guerra italiana. Fixà la seva residència a la cartoixa de Farneta, prop de Lucca, fins que el 1943, a causa de l’ocupació alemanya, es traslladà a Suïssa. Des de Farneta treballà incansablement a favor de la pau, del salvament de sacerdots i de catòlics que es trobaven en greu perill a Catalunya, i més endavant, del bisbe de Terol, que hi era presoner i que fou mort per represàlies de guerra. Per poder dur a terme aquestes activitats, es negà a signar la lletra col·lectiva de l’episcopat espanyol de l’1 de juliol de 1937 a favor de l’Espanya del general Franco, i també perquè no creia adient que els bisbes, ni que fos en aquelles greus circumstàncies, prenguessin un partit excloent, en una guerra civil, a petició d’una de les parts bel·ligerants. Per algunes d’aquelles activitats, que hom judicà antiespanyoles, i per aquesta negativa, no li fou permès de retornar en vida a la seva diòcesi, que governaren en nom seu els vicaris generals Salvador Rial i Francesc Vives. Tot i les pressions del govern del general Franco perquè renunciés la seu de Tarragona, no hi accedí, ni Pius XI no les acceptà, ni foren tolerades pel cardenal Gomà ni admeses pel nou papa Pius XII, elegit el 1939 en un conclave en què prengueren part tots dos purpurats catalans. En el seu testament palesà el desig que les seves despulles fossin traslladades a la seu de Tarragona i sebollides prop del sepulcre del seu bisbe auxiliar, Manuel Borràs. Això fou, finalment, realitzat el maig de 1978.
[Miquel Batllori]

 
 

Enciclopèdia Compacta, Interacció Editorial, s.l. (Grup Enciclopèdia Catalana)
Diputació 250 - 08007 Barcelona

Bibliografia bàsica