Aprenent com construïm realitat a partir de móns irreals

El Dr. Mel Slater és un investigador nat. Actualment gaudeix d'un contracte ICREA que el permet dedicar-se plenament al món de la recerca, la seva gran passió.  En Mel  va estudiar computer science a la Universitat de Londres. Fou en aquesta mateixa universitat que en Mel va fer els seus estudis de doctorat i on va néixer com a investigador. Va ser cap del departament de Computer science del Queen Mary College, Universitat de Londres, durant uns anys, però la necessitat de descobrir móns nous el va dur a deixar el seu càrrec i després d'exercir com a professor universitari a la University College de Londres durant uns anys, per uns anys més tard sol·licitar un contracte ICREA.

Actualment treballa al departament de Llenguatges i Sistemes Informàtics a la Universitat Politècnica de Catalunya. Tot i això no ha perdut pas el seu contacte amb els seus alumnes de doctorat a Londres, així com amb el seu equip de recerca londinenc.

El Dr. Slater treballa amb grups mixtes compostos per enginyers informàtics, psicòlegs i neurocientífics. El seu principal objectiu és entendre com i per què la gent reacciona en front a la realitat virtual, per tal de millorar-la. Els enginyers són qui construeixen tota la infraestructura virtual. Aquestes infraestructures són el suport tècnic per a un conjunt d'experiments que es realitzen amb persones de carn i ossos. L'experimentació és doblement interessant. D'una banda dóna moltíssima informació als psicòlegs i als neuròlegs i de l'altre ajuda als enginyers a millorar els dispositius.

En Mel està interessat en saber què és allò que fa que les persones connectem amb un món irreal, el món virtual. Ens explica que el seu darrer experiment consistia en analitzar la reacció dels subjectes davant una situació de perill virtual. L'escenari: un bar... virtual. Dins del bar hi ha gent virtual que escolten música, ballen... Dins del bar comença un foc. Com reaccionen les persones a aquestes flames? Doncs la reacció depèn dels altres dels individus (virtuals). Quan els individus virtuals no van ignorar les flames i van començar a xisclar i intentar apagar-lo, els subjectes humans reals van reaccionar amb respostes d'estrés i volent abandonar l'espai d'experimentació. La reacció dels nostres semblants, reals o virtuals, és el que ens fa sentir una cosa o una altra. Resulta curiós comprovar que és la mateixa que la tendència que es donaria en un cas d'incendi que només afectés a persones reals. Els voluntaris que participen en aquests experiments saben, òbviament, que allò que està passant no és de veritat. Tot i així són incapaços d'aturar les reaccions del seu propi cos.

En Mel Slater lidera quatre grans projectes, tres de tipus europeu i el darrer finançat per La Marató de TV3.

En aquest projecte, un grup de catorze investigadors equitativament distribuïts entre el món de l'enginyeria informàtica i la neuropsicologia, estudien la presència de la realitat virtual. Intenten entendre el com i el per què de la reacció de les persones en el sí d'entorns virtuals cim si el que estiguessin vivint for real. Per tal de recrear les diferents situacions de forma més verídica fan servir una pantalla de grans dimensions i dispositius instal·lats en cascos. Aquests dispositius permeten uns angles de visió molt superiors, de l'ordre de 140º, als que es feien servir en el passat, aproximadament 45º -60º de visió.

A partir de la comprensió científica dels motius que en porten a reaccionar de forma realista en determinades circumstàncies, la realitat virtual pot anar millorant el seus sistemes de hardware i software.  És dins d'aquest projecte que trobem experiment com el de l'estudi d'una situació de perill. En les darreres setmanes han estan enllestint un nou experiment, aquest cop per analitzar una nova situació relacionada a,b el tema de representacions del propi cos.
Aquest cop és la sensació de tacte la que veu burlada la seva percepció. IMMERSENCE té una filosofia molt similar a la que trobem en el projecte PRESENCCIA, però aquest cop, el focus el trobem en el haptic, el tacte i les forces.

Aquesta iniciativa va néixer fa uns dos anys dins del European 6è framework. És un projecte d'integració. Treballen conjuntament amb d'altres universitats com són: la Technical University de Munich i la Universitat Politècnica de Madrid. Ells són un dels grups amb més experiència en l'àmbit de recrear experiments amb persones voluntaris, és per això que els ajuden a recrear aquesta metodologia de treball als centres de les Universitats amb qui treballen, així com l'exploren ells mateixos ala UPC.

Estem força familiaritzats amb les il·lusions òptiques. És real tot allò que veiem?. Tothom respondria de forma negativa a aquesta pregunta. Qui no ha cregut veure aigua a la carretera, fruit d'un miratge, qui no ha observat pintures que juguen amb el nostre intel·lecte , qui ha vist la els flashos de la televisió o qui no ha percebut de forma correcta alguna vegada... Tot i així, creiem que en tocar confirmem la realitat , la fem palpable.  Desconeixem que la ment també ens juga males passades amb el sentit del tacte. Les il·lusions tàctils també existeixen. Si els nostres ulls observen un objecte i nosaltres en apropem per tocar-lo, el nostre cervell comença a emetre estímuls molt abans de que el contacte real es produeixi.  El cervell ens proporciona un haptic il·lusionari. Poder arribar a entendre aquest fenomen en plenitud és l'objectiu principal de IMMERSENCE.

MIMICS treballa una vessant més terapèutica de la realitat virtual. Quan una persona ha patit una embòlia, per exemple, els fisioterapeutes li recomanen que exerciti la part afectada per tal de recuperar part de la mobilitat perduda i generar noves connexions cerebrals. Aquesta petició pot suposar un gran suplici per al pacient.  Haver de caminar sol pot arribar a ser avorrit i perillós. Per què no caminar en un entorn virtual amb un acompanyant irreal?

MIMICS ha plantejat tres tipus d'entorn amb diferents respostes per part dels malalts. Un entorn tipus paisatge amenitza la passejada, però a la llarga acaba sent monòton. Si aquest entorn té carrers, edificis...etc, la complexitat incrementa l'interès. I si l'entorn inclou un company, una persona amb qui parlar i qui et dirigeixi la caminada, els resultats són bons, però encara poden arribar a ser millor.

Aquesta iniciativa és novell. ETH Zurich lidera un projecte on la UPC té una representació molt important. L'objectiu principal d'aquesta nova forma de teràpia és poder-ho disposar als Serveis de Salut.

Aquesta iniciativa està liderada pel Departament de Psicologia de la Universitat de Barcelona. Maria Victòria Sànchez, és una de les neurocientífiques que participa del projecte, de l'Hospital Clínic; també trobem altres col·laboradors a IDIBAPS, i a la Facultat de Psicologia de València.
 
De nou, aquest projecte es basa en les aplicacions relacionades amb temes socials i de salut. L'objectiu principal d'aquest projecte és ajudar als pacients amb dolor crònic. El dolor crònica va ser el tema central de La Marató l'any 2006; amb l'ajuda econòmica que els investigadors han rebut intenten ajudar a fer la vida dels malalts menys dolorosa.

Si una persona vol aconseguir un nou repte és bo que s'imagini a ella mateixa realitzant-ho. Aquesta és la base de les tècniques de visualització que s'utilitzen en molts àmbits, com l'esport d'alta competició o el ioga. Utilitzant la realitat virtual es pot partir de representar i imaginar cossos sans i sense dolor. Si la ment veu el seu propi cos més sa millora la seva percepció, i es poden generar noves connexions neuronals i així pot minvar la seva percepció de dolor.


Finalment i fora d'aquests quatre grans projectes, en Mel Slater també duu a terme una col·laboració amb l'empres austríaca g.tec, dedicada a l'anàlisi de biosenyals. En aquest cas el grup d'e Mel Slater treballa amb elèctrodes que capturen les ones electromagnètiques generades pel cervell i interpreten la informació que contenen. Gràcies a les tècniques de realitat virtual amb les que treballen, persones amb discapacitats podrien arribar a portar una vida "normal" en un pla virtual. Han desenvolupat el concepte de Casa Intel·ligent virtual. En aquest casa, una persona sense mobilitat que no podria accedir a posar en marxa una ràdio, pot a partir d'uns sensors capaços d'interpretar els seus desitjos. L'usuari pot veure complertes les seves necessitats simplement tenint el pensament adequat. El prototip de Casa Intel·ligent virtual permet a les persones realitzar els seus desitjos a partir del seus pensament i de forma autònoma.

El grup liderat per en Mel Slater es coneix amb el nom de Entorns Virtuals en Neurociències i Tecnologia - el EVENT-lab. Podeu trobar molta més informació a la seva pàgina web: www.event-lab.org.


ilapuente@lsi.upc.edu