L’albarà que féu Estefania de Macedònia a Diafebus

De tots jorns nos mostra experiència quant natura ha sàviament ordenat ses coses per los gloriosos passats. Havent atesa lliberat de fer de mi lo que vull, tenguda aquella honestat que sol ésser dada a donzelles, veuran e sabran en aquest albarà com jo, Estefania de Macedònia, de grat e de certa ciència, no constreta ni forçada, tenint Déu davant los meus ulls e los sants Evangelis de les mies mans corporalment tocats, promet a vós. Diafebus de Muntalt, ab paraules de present prenc a vós per a marit e senyor, e done-us en contemplació de mattrimoni lo sobredit ducat de Macedònia ab tots los drets a ell pertanyents; més, vos porte cent deu milià ducats venecians, e més tres mília marcs d'argent obrat, joies e robes per la majestat del senyor Emperador ab los de son sacre consell estimades huitat-tres mília ducats; e més, vos porte la mia persona, que estime més.

E si contra res d'alçò venia ni em pot ésser provat, vull ésser encoreguda per falsa e fementida, e no em puga allegar, ni ajudar de neguna llei que los nostres emperadors passats ni presents, hoc encara los de Roma, renunciant en aquella llei que féu aquell gloriós emperador Július Cèsar, la qual se nomena llei de més valer, la qual és en favor de donzelles, viudes e pubiles.

E més, renuncie al dret de cavalleria: no sia negun cavaller qui en camp per mi entre ni dona que em gose raonar, ans me puguen clavar la mà ab la cerimònia entre cavallers e dones d'honor acostumada.

E, per ço que major fe hi sia dada, pose lo meu propi nom sots signat ab sang de la mia persona.

ESTEFANIA DE MACEDÒNIA